Que si, que si… confirmat, que ha arribat la primavera! I això la sang altera. És estimulant veure com s’allarguen els dies, com es modifica el paisatge... Tot floreix, es tranquil·litza, el fred comença a ser càlid, comencem a apagar les calefaccions, a portar roba més lleugera i a fer vida al carrer. Si o si? Tot això passa per fora. I per dintre, que ens passa per dintre? L’humor ens canvia, estem més expansius, les històries semblen més lleugeres, ens agafen ganes d’estar guap@s, se’ns relaxa la fesomia i tendim a la simpatia, víctimes d’una mena d’exaltació de la joia de viure. 
Vosaltres ho heu volgut...i els vostres desitjos són ordres. Primer de tot dir-vos que és apassionant, per a mi, crear de bell nou mes rera mes aquest butlletí fantàstic. Per a mi és una aventura nova. Escriure és una de les meves passions i mai fins ara m’havia atrevit a compartir-la amb d’altres... Només per això, vull donar-vos les gràcies...
El panorama no convida, la feina de escasseja, les ofertes de treball son poques i els estímuls, minsos. Es per això que, la vida que puguem viure avui en dia, o la generem nosaltres mateixos o se’ns menja. Jo vaig créixer en un barri, el barri Fortuny de Reus, i un dels records més dolços que guardo és el de viure en comunitat. Al barri hi havia de tot (farmàcies, escola, església, colmados...) per tant, era com un poble. Aquesta darrera setmana, a través de les vostres respostes, me n’he adonat de que es possible que tots plegats estiguem creant una petita comunitat, (virtual, evidentment), o si més no, una petita xarxa, com sembla ser que correspon avui dia... Ambdues possibilitats em semblen estupendes! Aquest darrer mes, he hagut de fer un ‘parón’ i replantejar-me moltes coses a un nivell ben profund. He tingut un catacrac anímic, per que tot i que apunto maneres, no acabo d’ensortir-me’n jo sola. Necessito créixer, anar més enllà, i tot i que un sol pot fer moltes coses, arriba un moment que, si no hi ha persones que et recolzen, que t’animen, que els hi agrada el que fas i que necessiten el que tu els hi dones, és possible que t’encallis i no tiris massa més endavant. I aquí és on li trobo el sentit a continuar confegint, mes rera mes aquest butlletí. Jo, personalment, us necessito a tots i a cadascun de vosaltres (i a tots els que s’animin a afegir-s’hi a partir d’ara), per poder seguir fent més números del ‘Vinga Amunt!’, per seguir creant i dissenyant propostes, per desitjar de totes totes trencar els meus propis límits quan cal, treure el millor de mi mateixa i poder oferir-ho al mon i a tothom que m’envolta.
Estem veient les coses, ens revoltem per dins i cridem ben fort i ben clar que tal o qual cosa esta mal feta. A partir d'aquí s’obre una ampli ventall de maneres de fer front a la injustícia. Les hi ha més creatives, les hi ha més directes o agressives, les hi ha més divertides, més elaborades o més elegants que altres, les hi està havent que son realment innovadores i que tenen la pinta de ser la llavor d’un futur molt més amable i en funció de les persones. Tenim la opció de triar com i de quina manera ens posicionem davant de tanta crisi, i estem formant part d’un canvi d’era que és del tot irreversible. Estem abandonant l’era industrial i tecnològica i entrant a l’era del coneixement, diuen. I tots plegats en som protagonistes d’aquest moment ‘bisagra’ entre les dues eres. El canvi s’està manifestant dia a dia a través de tots nosaltres. En aquest moment, hi ha dos mons que s’enfronten: l’antic, el vell, allò que ja no funciona i que a més és rígid i el nou, molt més flexible, creatiu, estimulant, integrador, fresc i amable i basat principalment en les persones.
El somni és un motor... un objectiu a la vida... un camí a recórrer, que no sempre ve de gust. Què bonic que és el somni... Tots somiem, tots desitgem ser o viure d’una determinada manera. Doncs us diré un secret: en realitat, allò que somies ser o viure és veritablement qui ets i és la teva vida! Què passa amb els entrebancs que trobem a l’hora de realitzar-nos? Son els que ens posen a proba, són els que ens ensenyen qui som (o qui no som), són els que ens fan créixer, són el camí per arribar a les estrelles. El somni és el sentit de la teva vida...
Qui no ha sentit parlar de l’ego? Qui no ha gosat parlar-hi? En un moment o altre de les nostres vides o converses, de sobte (o no) pot aparèixer aquest tema. Em sembla recordar, que és un terme freudià, però potser m’equivoco. La qüestió és que, el terme ens es familiar, a tots ens sona. Però què és l’ego? Aquí cadascú hi diu la seva, però si us hi fixeu, la majoria de vegades se’l confronta amb l’ànima. Des d’una visió plana i simple de les coses, semblaria que tenim davant per davant, ‘el bo i al dolent de la pel•lícula’, que l’ego fos xungo, molt xungo, i que l’ànima fos la hòstia en bicicleta i que per tant, a l’ego hauríem de tenir-li molta mania i a l’ànima ens l'emportaríem a casa a viure amb nosaltres, amb la qual cosa estaríem rebutjant tota una part de nosaltres mateixos, raó pel qual patiríem, perquè no ens hi hem podem despendre. De fet però, l’ego té tan mala fama, que ja ho intentem de totes, totes que no surti...
23 d’abril de 2013 12.38